.

Panchón allerano: versión catalana

Publicado en el libro: Andecha lenense.
A la memoria del profesor Juan García García
Coordinador del trabajo
Julio Concepción Suárez
Pola de Lena 1991

Per a començar, es posa a bullir l'aigua. Quan comença a bullir es va tirant la espelta amb una mica de llevat, al mateix temps que es va barrejant amb una mica de farina blanc, doncs si no queda molt fumat, duro i esquerdat.

Per a pastar-lo, cal fer-lo embolicant-lo, de manera que sempre quedi compacte: pastar de fora cap a dintre i cap al mitjà. Però no fa falta grapejar-lo. Més trigui ja se li pot afegir una mica de sal.

Una vegada pastat, s'embolica entre cols com si anés un brioix, però quedant més aviat aixecat, sense aixafar.

Es deixa fermentar un temps breu. Després, embolicat en les cols, s'introdueix en un pot, amb el forn més aviat fort i roent. Ara i adés, se li van donant tornades al tupí de manera que cogui per igual al voltant, fins que s'observi l'escorça gairebé cremada.

Una mica més tard, se li va llevant l'escorça i esgrunant el moll encara calent. Una vegada esmicolat en el mateix pot, se li posa sucre a gust de cadascun (com un quilo per tres de farina), i el sagí (com intervinc quilo: meitat cuit i meitat cru). Si és necessari, se li afegeix una mica d'aigua per deixatar-lo millor.

Ja per a acabar, s'escalfa un instant damunt de la cuina de llenya o de carbó: cal fer-lo a poc a poc, i, si la cuina fora de gas, al bany maria.
I, per a menjar-lo..., com més calent, millor que millor.

Rubén Robles Fraguas

Volver al panchón allerano

Índice alfabético de materias

Volver a actividades